Patronat reial

El patronat reial és el conjunt de privilegis i facultats especials que els papes van concedir als reis de diferents monarquies europees de l'Antic Règim i que els permetien, al principi, ser sentits abans d'una decisió papal o escollir directament en substitució de les autoritats eclesiàstiques, a determinades persones que anessin a ocupar càrrecs vinculats a l'Església Catòlica (Dret de patronat).

Més tard, els monarques van aconseguir l'exercici de totes o la majoria de facultats atribuïdes a l'Església al govern dels fidels. Així van esdevenir de fet i de dret, la màxima autoritat eclesiàstica als territoris sota el seu domini (Patronat rial stricto sensu).

El més important històricament és el que es va concedir entre 1508-1523 als reis d'Espanya o de la Monarquia Hispànica; però ja en 1516 s'havien concedit privilegis semblants al rei de França (pel papa Lleó X) i abans encara al rei de Portugal (per la butlla Dudum cupientes del papa Juli II, en 1506); ara bé, aquestes prerrogatives «s'estenien solament a bisbats i beneficis consistorials».^[1]